Al mon rural trobem una gran quantitat de construccions bastides amb pedra que donen resposta a múltiples necessitats existents a l’època en què es van construir. És la tècnica que coneixem com “pedra seca” o “pedra en sec”. Aquesta tècnica –o, més ben dit, conjunt de coneixements i tècniques- consisteix a aixecar qualsevol construcció amb pedres de l’entorn immediat sense cap material de cohesió, com ara la calç o el guix. D’aquesta manera s’han erigit una gran diversitat tipològica de construccions, en la seva major part relacionades amb l’economia tradicional agro-ramadera, l’explotació del bosc i l’abastament d’aigua: cabanes o barraques, masos, marges, aljubs, basses, escales, ponts, estructures de caça, forns de calç o d’oli de ginebre, etc. Es tracta d’una arquitectura sempre integrada en l’entorn, i que en algunes zones s’ha practicat amb tanta profusió que ha contribuït decisivament a la configuració del paisatge local.

(Extret del text de Joan Reguant per a la candidatura internacional “L’art de la pedra seca: coneixements i tècniques” presentada per 8 estats europeus per ser inclosa en la Llista Representativa de Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO).